Per què tornar a jugar a videojocs de la teva infància és una idea perillosa
El fenomen de la «memòria traïdora» ens fa idealitzar títols que, vistos amb els ulls d’avui, poden carregar-se els nostres millors records
La trampa de la nostàlgia en format de píxel
Tots hem passat per aquest moment de debilitat emocional on pensem que recuperar una consola vella ens farà feliços de nou. Creiem que tornar a jugar a videojocs que ens van marcar de petits és la recepta perfecta per connectar amb la nostra innocència perduda. Tanmateix, obrir aquesta caixa de Pandora sol acabar en una profunda decepció que ens deixa una sensació de buidor existencial. De fet, la nostra memòria té la mala costum de suavitzar les textures, millorar el control i eliminar les frustracions tècniques del passat. Per tant, el que recordem com una experiència fluida es converteix, en ple 2026, en un seguit de polígons punxeguts i mecàniques obsoletes. Així doncs, la nostàlgia actua com un filtre que ens impedeix veure la realitat tal com era en aquell moment.
El xoc tècnic i la realitat dels vells controls
Quan agafem un comandament d’una consola de fa vint o trenta anys, el primer que notem és que les mans ja no responen igual. En aquest sentit, tornar a jugar a videojocs de plataformes o d’acció antiga ens recorda que abans els títols podien ser terriblement injustos. Les càmeres que s’enganxen a les parets o els sistemes de guardat inexistents són elements que havíem esborrat del nostre relat mental. Per això, molts jugadors prefereixen quedar-se amb el record idealitzat en lloc d’enfrontar-se a una realitat que pot destruir la màgia. D’una banda, valorem el disseny d’aquells nivells històrics, però de l’altra, ens adonem que la tecnologia ha avançat tant que el retorn és dolorós. Per tant, a vegades la millor manera d’honorar un clàssic és deixar-lo descansar en pau dins de la memòria.
El desig impossible de tornar a la primera vegada
Més enllà de la nostàlgia, existeix un desig compartit per tota la comunitat geek que ens uneix en una mena de melancolia col·lectiva. Qui no voldria esborrar-se la memòria per poder tornar a jugar a videojocs com ‘The Legend of Zelda: Ocarina of Time’, ‘Fallout 2’, Pokémon Rojo/Azul, ‘Crash Bandicoot’ o ‘Doom’ per primer cop? Aquesta necessitat de redescobrir el misteri i la sorpresa és el que realment ens mou com a jugadors apassionats i curiosos. Tanmateix, sabem que aquesta espurna inicial és irrepetible i que el segon cop que passem per una aventura ja coneixem els trucs. De fet, ens encantaria tornar a sentir aquella escalfor al pit quan descobrim la veritat a ‘BioShock’ o la sorpresa visual d»Tomb Raider’. En aquest context, la primera partida es converteix en un tresor que voldríem protegir de l’erosió del temps.
La innovació que ens fa mirar sempre endavant
A nosaltres personalment aquesta obsessió per mirar enrere ens genera una dualitat incòmoda perquè sovint ens fa perdre de vista les joies actuals. El format retro s’inventa detalls de perfecció que realment mai van existir fora de la nostra imaginació de nens asseguts a la catifa. Tot i així, és un començament per entendre com hem arribat fins aquí i per valorar el camí recorregut pel mitjà. Però no ens enganyem: el que voldríem és recuperar la capacitat de sorprendre’ns amb la mateixa intensitat que quan teníem deu anys. En canvi, si ens limitem a reciclar experiències passades, estem tancant la porta a noves obres mestres que podrien ser els clàssics del futur. Per tant, cal trobar l’equilibri entre respectar el passat i abraçar les noves tecnologies que ens arriben.
Els remakes com a solució a la traïció visual
Davant la impossibilitat de tornar a jugar a videojocs antics sense patir, la indústria ha trobat una mina d’or en els remakes i les remasteritzacions. Aquests projectes intenten que el joc es vegi i es controli tal com la nostra memòria traïdora ens deia que era originalment. En aquest sentit, obres com ‘Final Fantasy VII Rebirth’ o ‘Resident Evil 4’ ens permeten viure la nostàlgia sense el pes de les limitacions. D’una banda, ens donen la comoditat dels gràfics moderns i, de l’altra, mantenen l’esperit que ens va captivar fa tantes dècades. Així doncs, és la manera més segura de retrobar-se amb els nostres herois sense por de carregar-nos el pedestal on els tenim. Per exemple, veure a Link en alta definició ens permet ignorar que les versions velles ara ens costen de mirar.
La saviesa de saber quan cal tancar el llibre
En definitiva, estem davant d’un conflicte emocional on la prudència hauria de ser la nostra millor aliada a l’hora de triar què jugar. Tornar a jugar a videojocs del passat pot ser un viatge bonic, però també un record constant de tot el que hem perdut. Hem de ser conscients que el joc no ha canviat, sinó que hem canviat nosaltres i la nostra manera d’exigir qualitat. Per tant, potser la solució no és carregar un emulador, sinó buscar noves experiències que ens facin sentir que tornem a començar. Finalment, el valor d’un videojoc no està en el codi, sinó en la capacitat de transportar-nos a un lloc on tot és possible. Així que, si voleu conservar el vostre record intacte, millor guardeu el comandament vell dins del calaix.
Quina és aquella obra que donaríeu el que fos per poder redescobrir totalment de zero, sense saber-ne absolutament res? Us ha passat mai que un retorn a un títol de la infància us ha acabat destrossant un record que teníeu per sagrat?
I tu què en penses? Comparteix la teva opinió, perquè el debat és tan interessant com el joc mateix al nostre Subreddit.
