Sobreviure a les festes amb les millors pel·lícules de Nadal

La tradició sagrada del sofà i la manta

Arriben aquestes dates tan assenyalades on la productivitat cau en picat. Tothom busca desesperadament les millors pel·lícules de Nadal per desconnectar del món real. És el moment perfecte per amagar-se sota una manta gruixuda. Per tant, necessitem històries que ens transportin lluny de la família política. No hi ha res millor que revisitar clàssics que ja ens sabem de memòria. Així no cal pensar gaire mentre mengem torrons. A més, el cinema d’aquesta època té un encant especial i únic. Ens fa sentir bé malgrat el fred que fa fora.

Tot seguit, analitzarem aquelles cintes que mai poden faltar a la vostra pantalla. Deixarem de banda les produccions massa ensucrades de sobretaula barata. Aquí venim a parlar de qualitat i de nostàlgia pura. Perquè, al cap i a la fi, som uns sentimentals. Ens agrada veure neu, llums de colors i personatges carismàtics. Tot això amanit amb una bona dosi d’humor i, de vegades, explosions. Prepareu el comandament a distància perquè comencem la marató.

Kevin McCallister i la violència domèstica justificada

És impossible parlar de cinema nadalenc sense mencionar el petit Kevin. Sol a casa és, sense cap dubte, una obra mestra de l’entreteniment. Aquest nen ens va ensenyar que la independència és molt divertida al principi. Tot sembla genial quan pots menjar gelat i mirar pel·lícules de gàngsters. Tanmateix, la realitat et colpeja quan dos lladres volen entrar a casa teva. Aleshores, la pel·lícula es converteix en un festival de trampes enginyoses. És fascinant com gaudim veient patir els dolents d’una manera tan còmica.

En conseqüència, aquesta saga s’ha guanyat un lloc al nostre cor geek. La seqüela a Nova York també manté el llistó molt alt. Allà les trampes són encara més bèsties i el pressupost es nota. És curiós com mai ens cansem de veure les mateixes escenes any rere any. Macaulay Culkin va definir la infància de tota una generació amb la seva astúcia. Per això, revisar aquestes aventures és gairebé una obligació moral. Ens recorden que, de vegades, estar sol no és tan dolent.

El debat etern sobre l’acció i les festes

Ara entrem en un terreny pantanós però absolutament necessari per a nosaltres. Existeix una discussió constant sobre si La Jungla de Cristal és nadalenca. La resposta curta i correcta és que sí, absolutament. John McClane viatja a Los Angeles per passar les festes amb la seva família. Malauradament, un grup de terroristes decideix arruïnar la festa d’empresa al Nakatomi Plaza. A partir d’aquí, tenim acció desenfrenada, trets i frases lapidàries. Tot això passa mentre sonen cançons de Nadal de fons.

D’altra banda, la pel·lícula tracta sobre la redempció i la reunió familiar. Aquests són temes centrals de qualsevol conte de Nadal clàssic. L’única diferència és que aquí hi ha metralletes i vidres trencats pertot arreu. Bruce Willis ens regala un heroi cansat, sarcàstic i ple de carisma. És l’antítesi del Pare Noel, però ens porta el regal de l’entreteniment pur. Per tant, no accepteu mai que us diguin que no és una pel·lícula de Nadal. És la millor de totes per als qui odien les coses cursis.

Monstres, regals estranys i terror lleuger

Si busquem alguna cosa diferent, Gremlins és l’elecció perfecta per als alternatius. Tot comença amb un regal aparentment innocent i molt bonic. Un Mogwai sembla la mascota ideal per a qualsevol amant dels animals. No obstant això, hi ha tres regles bàsiques que mai s’han de trencar. Evidentment, els protagonistes les trenquen totes en temps rècord. El resultat és un caos absolut en un poble nevat típicament americà. Les criatures es transformen en monstres verds, grollers i molt perillosos.

Aquesta barreja de comèdia negra i terror suau és genial. Ens mostra la cara menys amable del consumisme i la irresponsabilitat. A més, els efectes pràctics d’aquella època encara tenen un encant insuperable. Veure els Gremlins fent gamberrades al cinema o al bar és hilarant. És una sàtira brillant disfressada de pel·lícula juvenil d’aventures. Ens recorda que les festes poden ser un autèntic malson si no vigilem. Així que, si us regalen alguna cosa estranya, llegiu bé les instruccions.

La màgia fosca de Tim Burton

No podem oblidar una altra joia que divideix l’opinió pública. Malson abans de Nadal és perfecta tant per Halloween com per aquestes dates. Jack Skellington descobreix el Nadal i queda totalment fascinat pel concepte. La seva intenció és bona, vol millorar la festa al seu estil. Malgrat això, la seva visió macabra no acaba d’encaixar amb l’esperit nadalenc tradicional. La barreja d’esquelets, regals terrorífics i cançons enganxoses és visualment impacte. L’animació stop-motion li dóna una textura única que ha envellit molt bé.

D’aquesta manera, tenim una història sobre la recerca de la identitat. Jack vol ser algú més, però acaba acceptant qui és realment. És un missatge molt bonic embolcallat en una estètica gòtica. A més, la banda sonora és simplement inoblidable i es queda al cap. És ideal per a aquells que troben els colors vermells i verds massa avorrits. Aquí tenim ombres, monstres i una atmosfera malenconiosa preciosa. Sens dubte, una obra d’art que transcendeix els gèneres habituals.

Amors creuats i comèdies romàntiques

Fins i tot els més durs tenim un petit forat per al romanticisme. Love Actually s’ha convertit en un clàssic modern per mèrits propis. Ens presenta diverses històries entrellaçades que exploren l’amor en totes les seves formes. Tenim des del Primer Ministre ballant fins a un escriptor aïllat a França. Algunes trames són molt divertides i altres són bastant tristes. Tanmateix, el conjunt funciona com un mecanisme de rellotgeria perfectament greixat. Ens agrada veure com tot acaba connectant d’alguna manera al final.

Encara que sigui una mica ensucrada, té moments d’humor britànic molt àcid. Bill Nighy fent d’estrella del rock envellida és absolutament genial. A més, el repartiment és espectacular i ple de cares conegudes. És una d’aquelles cintes que et fan creure en la màgia de les relacions. Potser no és realista, però tampoc ho són els rens voladors. Per tant, ens deixem portar per la il·lusió durant dues hores. És el plaer culpable que molts no volen admetre en públic.

La nostàlgia dels anys noranta

Hi ha un subgènere molt específic de pel·lícules on pares desesperats busquen joguines. Un pare en apuros amb Arnold Schwarzenegger és l’exemple més clar d’això. Veure a Terminator corrent darrere d’un ninot Turbo Man és surrealista. La pel·lícula critica el consumisme extrem de les festes mentre en forma part. Tot i així, és molt divertida gràcies a les situacions absurdes que es creen. La rivalitat entre els pares arriba a nivells de bogeria total.

Avui dia, amb les compres online, aquesta premissa sembla d’una altra època. Però ens recorda l’estrès real de voler fer feliços als nens. És una comèdia física, senzilla i directa, sense pretensions intel·lectuals. A vegades només necessitem veure algú caient o xocant per riure. I si aquest algú és un culturista austríac, millor encara. Són films que ens transporten a una època més simple i caòtica. Perfectes per a una tarda de diumenge sense gaires complicacions.

El veredicte definitiu per a la vostra pantalla

En resum, l’elecció depèn totalment del vostre estat d’ànim actual. Podeu optar per la violència estilitzada o per l’amor més romàntic. L’important és gaudir de les millors pel·lícules de Nadal amb bona companyia. O bé, gaudir-les en absoluta soledat, que també és un plaer vàlid. El cinema té el poder de canviar la nostra percepció de les festes. Ens permet viure altres vides mentre estem estirats còmodament al sofà.

Així doncs, no deixeu que ningú us jutgi pels vostres gustos cinematogràfics. Si voleu veure terror, endavant amb els monstres i els fantasmes. Si preferiu plorar d’emoció, poseu una bona comèdia dramàtica. Al final, el Nadal tracta de fer el que ens doni la gana. I si això implica una marató de deu hores, benvinguda sigui.

---

I tu què en penses? Comparteix la teva opinió, perquè el debat és tan interessant com el joc mateix al nostre Subreddit.