La nova pel·lícula de Superman divideix els fans
La nova pel·lícula de Superman: entre l’encert i la decepció
Aquest cap de setmana alguns de nosaltres hem anat a veure la nova pel·lícula de Superman dirigida per James Gunn, i les sensacions són… mixtes. I no només parlem de si ens ha agradat o no, sinó de què significa aquesta nova entrega per al personatge, per al públic i per al futur del gènere superheroic.
Una peli de James Gunn… amb Superman
D’entrada, la pel·lícula és entretinguda, i això ja és molt. Té ritme, té acció, i el casting funciona força bé. David Corenswet aporta una nova energia al personatge, més jove, més afable, i Rachel Brosnahan com a Lois Lane també suma força i carisma. Fins aquí, tot correcte.
Però aquí ve el matís: no se sent com una pel·lícula de Superman. Se sent com una pel·lícula de James Gunn, amb el seu estil característic —humor peculiar, to més lleuger, diàlegs ràpids— i amb Superman col·locat dins del seu món creatiu. El resultat és un film que pot agradar molt si compres l’estil Gunn… però que pot descol·locar si esperes la solemnitat i maduresa que molts hem associat al personatge.
Massa infantil per a l’heroi més madur?
Un dels aspectes que més ens ha grinyolat és el to gairebé infantil de la proposta. Superman, en el seu millor moment, sempre ha estat un símbol de maduresa, responsabilitat i pes moral. Aquí, aquest vessant queda molt diluït.
És veritat que la pel·lícula busca recuperar l’esperit optimista dels còmics clàssics —i això, per molts, és una virtut. De fet, mitjans com Espinof la descriuen com una versió vibrant, divertida i humana del personatge, fins i tot situant-la per sobre de les pel·lícules anteriors de Zack Snyder. Però, personalment, aquest to més juganer i “lleuger” ens ha fet sentir que no acabàvem de veure el Superman que coneixíem.
I la banda sonora… on és?
Un altre punt que ens va deixar força freds és la música. En una pel·lícula d’aquestes característiques, on hi ha moments clau que busquen emocionar o elevar el to heroïc, la banda sonora ha de jugar un paper central. Aquí, en canvi, passa molt desapercebuda.
Sí, en alguns moments es deixa entreveure la melodia clàssica de Superman… però tunejada d’una manera que trenca completament l’efecte. En comptes d’emocionar, destrempa. I això, en un film on es vol homenatjar el personatge, és un error important.
Una nova visió… però és la millor?
Els mitjans especialitzats han valorat molt positivament aquesta nova pel·lícula de Superman. Alguns la titllen com “la millor versió” del personatge en molt de temps. I és cert que aporta un aire nou, més proper al còmic clàssic, i que deixa enrere la foscor del Snyderverse.
Però també cal dir que el guió està farcit de salts argumentals, que algunes subtrames s’obren i es tanquen sense gaire sentit, i que, malgrat el bon rotllo general, no hi ha cap escena realment icònica que et faci pensar: “Això és Superman”. En definitiva: li falta gravetat, li falta èpica, li falta ànima.
L’opinió final: bona pel·lícula, però…
Si ets fan de James Gunn, t’agradarà. Si busques un Superman modern, simpàtic i lluminós, t’hi sentiràs còmode. Però si esperaves una pel·lícula de Superman amb tot el pes emocional, moral i simbòlic que representa l’heroi, potser aquesta no és la versió que et farà vibrar.
- I tu, què n’has pensat?
- T’ha semblat una bona reinvenció o una oportunitat perduda?
- És aquest el Superman que volíem… o només el que necessitava l’univers de James Gunn gegant que cau pel seu propi pes?
