Les pel·lícules Pixar sense identitat: el cas Elio

Pixar ha perdut la seva identitat? ‘Elio’ obre un debat necessari

Pel·lícules Pixar sense identitat. Aquesta frase, que fa uns anys ens hauria semblat una provocació, comença a sonar massa sovint últimament. Amb l’estrena d’Elio, Pixar ha tornat a situar-se al centre del debat sobre la seva capacitat per sorprendre, emocionar i innovar com abans. I malauradament, no per bones raons.

‘Elio’ ha arribat amb expectatives discretes i ha recaptat només 20,8 milions de dòlars el primer cap de setmana, segons informava Espinof. Per posar-ho en context, l’estudi esperava superar com a mínim els 30 milions per deixar enrere el mal sabor de boca que va deixar ‘Elemental’ en la seva estrena inicial. Tot i que aquella pel·lícula finalment va remuntar gràcies al boca-orella, Elio no sembla haver captat ni tan sols la curiositat inicial del públic.

On és el segell Pixar?

Hi va haver una època en què dir Pixar era sinònim de creativitat pura. Up, Ratatouille, WALL·E, Del Revés… Pel·lícules que no només funcionaven comercialment, sinó que deixaven empremta emocional i narrativa. Tenien ànima. Tenien identitat. Però ara sembla que les pel·lícules Pixar sense identitat són més freqüents del que voldríem.

Amb Elio, la crítica coincideix: visualment correcta, una història que apunta alt però que no acaba d’encaixar, i un to que es debat entre el públic infantil i la voluntat de fer reflexionar. I això últim no és cap sorpresa: James Waugh, vicepresident creatiu de Pixar, va reconèixer fa uns mesos que volien connectar millor amb les noves generacions. Però… a quin preu?

Una història que no acaba de convèncer

La premissa de Elio és potent sobre el paper: un nen que acaba sent el representant de la humanitat davant una confederació galàctica. És una metàfora clara sobre la solitud, l’acceptació i la recerca de lloc al món. Fins aquí, tot bé. Però el desenvolupament es perd en un excés de simplicitat i manca de profunditat.

Molt bonic visualment, sí, però amb poc recorregut emocional. On són aquells girs inesperats? On és aquell nus a la gola que ens deixava Pixar a mitja pel·lícula? Aquí, simplement, no hi és.

L’ombra del passat pesa massa

Una de les grans dificultats de Pixar avui és que competeix contra… Pixar. L’estudi ha deixat el llistó tan alt que qualsevol nova estrena es compara automàticament amb els seus clàssics. I Elio no és una excepció. La comparació amb ‘Del Revés 2’ —que arribarà aviat i promet molt més— encara posa més en evidència la freda acollida d’aquest nou títol.

Això fa pensar si realment el problema no és només de creativitat, sinó de visió. Pixar sap què vol explicar avui? O està només intentant trobar el proper èxit seguint fórmules que ja no funcionen?

Les causes possibles d’aquesta crisi creativa

Una de les primeres explicacions podria ser la pressió de Disney. Des que Pixar és una divisió de la companyia del ratolí, la sensació de control corporatiu ha anat augmentant. Els calendaris ajustats, l’estratègia de llançar pel·lícules directament a Disney+, i la necessitat de rendibilitzar cada projecte poden estar matant la creativitat que abans era el cor de Pixar.

També hi ha una qüestió de relleu generacional. Els grans noms que van fundar l’estudi —Lasseter, Docter, Stanton— han passat a un segon pla o directament ja no hi són. Els nous talents encara no han tingut prou espai o temps per construir una nova etapa amb veu pròpia.

I ara, què? Estan a temps de redreçar el rumb?

La resposta curta és: sí. Però no serà fàcil. Pixar encara té el prestigi, els recursos i l’atenció del públic. El que li falta és apostar per històries amb veu pròpia i valentia narrativa. No n’hi ha prou amb una animació impecable o un missatge ben intencionat. Cal tornar a emocionar, a sorprendre i a crear universos que quedin a la memòria.

Per sort, no tot està perdut. Del Revés 2 podria ser el revulsiu que necessiten. I si recuperen el cor i el cap de la seva millor època, encara poden sorprendre’ns. Però si continuen per aquest camí de pel·lícules Pixar sense identitat, potser el futur serà més incert del que voldríem imaginar.

Reflexió final: hem canviat nosaltres o ha canviat Pixar?

Una última pregunta que cal fer-se és: potser Pixar no ha perdut la seva identitat, sinó que som nosaltres, el públic, qui ha canviat? Vivim en una època de sobreexposició audiovisual. Tenim milers d’opcions a l’abast i cada vegada és més difícil captivar. Però, justament per això, la coherència i la força narrativa són més importants que mai.

Pixar té una oportunitat. I nosaltres, com a públic, encara tenim ganes de creure-hi. Però cal tornar a mirar cap a dins i recordar què els feia especials.

Escolteu el nostre podcast aquí: