05×04 | ft. Albert Serra: Ofensiu o incòmode? Steam, el límit de la censura i futur dels videojocs

Videojocs que no demanen permís

Hi ha videojocs que neixen amb l’objectiu d’agradar a tothom, i n’hi ha d’altres que existeixen sense demanar permís. Aquest episodi gira al voltant d’aquests últims, amb Albert Serra, guionista i dissenyador narratiu, responsable de comunicació de l’estudi independent Hungry Pixel i vinculat al desenvolupament del videojoc NetherWorlds.

A partir de la seva experiència dins del sector, ens endinsem a aquest episodi en la censura, la incomoditat i els límits creatius d’un mitjà que diu voler madurar, però que sovint recula quan algú surt del guió establert.

El límit entre ofensiu i incòmode

Un dels temes centrals és el límit difús entre allò ofensiu i allò simplement incòmode. No tot el que genera rebuig és necessàriament ofensiu, però sovint es tracta com si ho fos. En el videojoc, aquesta frontera sembla especialment fràgil.

La violència extrema continua passant filtres amb relativa facilitat. En canvi, temes com el sexe, la política o la salut mental activen alertes immediates. Aquesta asimetria genera una pregunta inevitable: per què matar és acceptable, però parlar de certes realitats humanes encara provoca incomoditat institucional?

Aquest desequilibri no és casual. Reflecteix una visió del videojoc com a producte que ha de ser segur, neutre i inofensiu per defecte. I aquí és on comença el problema.

Steam i el poder de decidir

Entrant de ple en el paper de les plataformes, Steam es converteix en el gran protagonista del debat. No com a enemic declarat, sinó com a actor amb un poder enorme i sovint opac. Les normes existeixen, però no sempre són clares. Les decisions es prenen, però no sempre s’expliquen.

Molts creadors descobreixen que han “creuat una línia” quan ja és massa tard. El joc desapareix del catàleg, es demanen canvis vagues o simplement s’imposa el silenci. Aquesta incertesa no només genera frustració, sinó també por.

Quan no saps què pots fer i què no, comences a no fer-ho. I aquí és on la censura deixa de ser explícita per convertir-se en autocensura.

Qui surt més perjudicat

Aquest sistema colpeja especialment els estudis independents. Sense grans equips legals ni capacitat de negociació, els desenvolupadors petits juguen amb desavantatge. Una decisió de plataforma pot significar mesos o anys de feina perduts.

La censura, en aquest context, no és només una qüestió ideològica. És també econòmica. Decidir què pot existir i què no dins d’una plataforma global és, de facto, decidir quines veus tenen dret a ser escoltades.

Això obre un altre debat incòmode: fins a quin punt les plataformes estan actuant com a jutges morals globals? I, sobretot, amb quin criteri?

El videojoc com a mitjà adult

Un dels fils conductors de l’episodi és la comparació amb altres mitjans. El cinema i la literatura fa dècades que accepten obres incòmodes, provocadores o directament desagradables. No totes agraden, però existeixen.

En canvi, el videojoc encara arrossega una exigència implícita de correcció. Se li demana que entretingui, que sigui segur i que no generi conflictes. Com si la interactivitat el fes automàticament més perillós o menys capaç de gestionar la complexitat.

La pregunta és inevitable: es confia realment en el criteri de qui juga? O es parteix de la idea que el públic necessita ser protegit constantment?

Protegir o infantilitzar

Aquí el debat pren una deriva més profunda. Protegir el públic pot semblar una bona intenció, però també pot convertir-se en una forma d’infantilització. Quan tot es filtra, es suavitza o s’elimina, el resultat és un mitjà cada vegada més uniforme.

La por a la polèmica, a les xarxes socials i a les reaccions extremes fa que molts creadors optin pel camí segur. El risc és evident: videojocs correctes, ben fets… però buits.

Si tot ha de ser acceptable per a tothom, potser ja no serà rellevant per a ningú.

Creativitat sota pressió

Aquest clima no només afecta el contingut final, sinó també el procés creatiu. Crear amb por no és crear amb llibertat. Quan el primer pensament no és “què vull explicar”, sinó “què em deixaran explicar”, alguna cosa es trenca.

Albert Serra exposa aquesta tensió des de l’experiència directa. No com una queixa, sinó com una constatació d’un sistema que encara no sap com gestionar el videojoc com a expressió cultural plena.

El risc és que aquesta pressió constant acabi expulsant les veus més arriscades del mitjà, deixant només aquelles que encaixen còmodament dins els marges establerts.

El futur del videojoc

Mirant cap al futur, el panorama és ambigu. D’una banda, el videojoc ha crescut en impacte cultural, pressupost i visibilitat. De l’altra, sembla que aquesta mateixa popularitat el fa més conservador.

La maduresa d’un mitjà no es mesura només per la seva tecnologia, sinó per la seva capacitat d’assumir conflictes, contradiccions i incomoditats. I aquí és on encara queda camí per recórrer.

La pregunta final no és si tots els videojocs han de ser provocadors, sinó si aquells que ho volen ser tenen dret a existir.

Tancar amb incertesa (i una mica de caos)

L’episodi es tanca amb una proposta que posa a prova la capacitat narrativa del convidat. Situacions plantejades sobre la marxa, històries que es construeixen sense xarxa i un espai on la creativitat pot sortir molt bé… o molt malament.

Una manera perfecta de tancar un episodi que parla, precisament, del dret a arriscar-se.

Ofensiu o incòmode?

05×04 | ft. Albert Serra. Ofensiu o incòmode? no ofereix respostes tancades. El que fa és posar preguntes sobre la taula. Preguntes que el videojoc haurà d’afrontar si vol deixar de demanar permís per existir.

Amb Albert Serra censura als videojocs com a fil conductor, l’episodi planteja un debat necessari sobre llibertat creativa, responsabilitat i confiança en el públic. Un debat que incomoda. I potser, precisament per això, val la pena.